Els sants d’Olot

El procés de fabricació
Sala de models del Museu dels Sants
Sala de models del Museu dels Sants
Sala de models del Museu dels Sants
Detall d’un model
Preparació del motlle
Emmotllatge
Emmotllatge
Emmotllatge
Peça emmotllada
Emmotllatge de fragmets i atributs
El retoc. Col·locació dels ulls
El retoc. Col·locació els ulls
El retoc
Sala de pintura
Pintura
Aplicació del full d’or
Cisellat
Peça de primera categoria

El model
Per fer un “sant” es necessita primer de tot el model. Els models amb els quals El Arte Cristiano inicià les primeres incursions en els mercats foren fets per escultors de fama reconeguda, molts d’ells residents a Barcelona, com per exemple els germans Vallmitjana, Aleu, Atché, Alentorn, Fuxà, Blay, Llimona, etc. Després, quan els clients reclamaven grans quantitats d’imatges, cada taller solia adscriure a la plantilla un escultor fix, però això no era cap obstacle perquè, en casos esporàdics, un taller encarregués a un escultor fix d’un altre taller la confecció d’un model determinat. La còpia de models va donar molts maldecaps als nostres tallers. Els plagis eren freqüents. Llavors van iniciar-se plets i conflictes, però els copistes eren tan nombrosos que aquesta qüestió, al cap d’uns anys, va quedar aparcada i la tolerància d’aquesta pràctica es va imposar.  No cal detallar un per un els escultors que més van destacar en aquesta especialitat perquè n’hi ha un bon reguitzell i són inventariats en el llibre d’Alexandre Cuéllar Els sants d’Olot. Història de la imatgeria religiosa d’Olot, Ed. El Bassegoda (Olot, 1985).

El motlle i l’emmotllatge
És difícil explicar com s’emmotlla un “sant”. L’operació ofereix uns matisos complicadíssims. El motlle no és res més que el negatiu del model. Si el model és la forma positiva de la imatge, el motllo és la part negativa. Es tracta, doncs, d’aplicar sobre el model – partit en dues meitats- una capa de gelatina que, un cop presa, permeti empastifar-la de pasta que ens donarà la rèplica o reproducció de l’original. El motlle va protegit per una gruixuda “capsa” de guix -la xapa-, talment un sarcòfag egipci, que li fa de paret protectora. Això està dit amb poques paraules, però a la pràctica, tot són complicacions. La reproducció, doncs, es fa amb la xarpa que protegeix i fa de caixa o estoig al veritable motlle de gelatina que ha “collit” l’original o sigui el model. La pasta es recobreix de xarpelleta per tal de donar-li més consistència i fins i tot en mides grans es posa una armadura de fusta o ferro segons la grandària de la imatge. Una vegada escampada la pasta per les dues meitats del motlle, s’uneix la cara amb l’esquena (operació anomenada tancar motlle) de manera que encaixen perfectament, la qual cosa s’aconsegueix per mitjà del que els operaris en diuen “encastos”. Quan la pasta s’ha endurit es treuen o separen les dues meitats del motlle i també de la “xarpa” i llavors apareix el “sant”, tot d’una peça.

Els fragments i els atributs
Els models ideals eren aquells que regatejaven els gestos i les positures complicades, i aquells que estalviaven els fragments (braços enlaire, plecs de roba atrevits, atributs, etc.) i podien ésser emmotllats d’una sola vegada. Si el model era gaire complicat, les “complicacions” (fragments) s’emmotllaven a part. Al tractar dels models podem parlar dels atributs, que són els símbols que identifiquen els “sants”, per exemple, les claus corresponen a sant Pere, el plat i els dos ulls a santa Llúcia, la torre a santa Bàrbara, l’arpa a santa Cecília, l’espasa a sant Lluís rei de França i així l’un darrera l’altre… Els escultors o, millor dit, els tallers, o potser encara la tradició iconològica catòlica pel que fa als atributs, agrupava les imatges en famílies. L’atribut dels sants bisbes són la mitra i el bàcul; dels reis l’espasa; els màrtirs s’identificaven per la palma; l’hàbit pertanyia als ordes religiosos; les monges fundadores portaven com a atribut una capella… Aquesta classificació permetia emmotllar el mateix model escultòric i fer-lo servir, sense gaires retocs ni gaires escrúpols, per a altres de la mateixa família (com els apòstols) amb la sola diferència del seu particular atribut. Per exemple, sant Bartomeu o sant Andreu poden ser representats per una mateixa talla o model, canviant-los només l’atribut: així doncs, sant Bartomeu porta una creu-aspa i sant Andreu un ganivet.

El retoc i la decoració
Una vegada s’ha emmotllat una imatge, s’ha de retocar per llevar-li, fregant amb paper de vidre, qualsevol rebava o imperfecció. És el moment, també, de posar-los els ulls de vidre, si n’han de dur. Després les imatges passen a la secció de decoració, i llavors són els pintors els qui les envesteixen. Els tallers de “sants” d’Olot han donat per a aquesta feina pintors d’una qualitat excel·lent. Hi ha pintors amb gran habilitat, els quals coneixen tots els secrets dels colors, de les “encarnadures” de les sanefes, de les pàtines, dels marbrejats i dels platejats o daurats. Són una barreja d’artistes i d’artesans. No és pas gens estrany, doncs, que molts d’aquests pintors hagin agafat la paleta i els pinzells i s’hagin decantat per la pintura de cavallet, i que alguns hagin esdevingut artistes de fama. La decoració de les imatges, segons la seva perfecció i riquesa de factors diversos, va originar-ne les categories. Es fan “sants” de primera categoria, que es distingeixen pels daurats de les vestidures i per l’abundància, perfecció i delicadesa de les sanefes. Els de segona categoria, es distingeixen per el seu perfecte buidatge, retoc i decoració. Els de tercera, tenen un xic menys de retoc, havent encara clars-obscurs en les robes, sanefes  i colors els passen amb cançons i es veuen escatimats, prims de pintura i amb adorns, sanefes de línia fina feta amb daurats i purpurina, la quarta categoria es distingeixen per un retoc lleuger, vestits pintats amb colors llisos i adorns senzills. Les imatges són a l’abast de tothom.

Ajuntament d'Olot
Diputació de Girona
Generalitat de Catalunya