El poble que perd el seu passat perd la seva identitat. Aquesta afirmació no està exempta de raó; les creacions dels nostres avantpassats conformen una part del nostre llegat i la seva pèrdua significa el trencament del lligam amb ells, amb la nostra història i les nostres arrels; en definitiva, la pèrdua de la nostra identitat.
Han estat molts els exèrcits invasors que han actuat sota aquesta premissa; a més a més dels objectius estratègics de caire militar, de logística i comunicacions, les incursions bèl·liques persegueixen habitualment la destrucció d’elements patrimonials simbòlics. Destruir els “objectes” de la cultural material dels atacats i/o vençuts provoca la desmoralització, el trencament amb el seu passat i amb la seva tradició com a poble. És per això que els períodes bèl·lics o d’inestabilitat sociopolítica són, quantitativament i qualitativa, els principals responsables de la major part de pèrdues del patrimoni cultural.
Però no en són els únics responsables. L’excel·lent condició lucrativa del tràfic de patrimoni cultural està al darrere d’una gran part dels robatoris. Un mercat paral·lel al legal s’abasteix de peces sostretes en col·leccions particulars, recintes religiosos, museus, etc. i nodreix una cadena de personatges, que van des de l’autor material del robatori als intermediaris i els responsables de la comercialització.
La història recent ens demostra que casa nostra no ha estat al marge d’aquesta xacra. La destrucció sistemàtica durant la guerra civil i la posterior desprotecció com a conseqüència de la penúria econòmica, que van seguir el conflicte armat, van malmetre una part important del nostre patrimoni. A partir de la dècada dels anys seixanta i setanta es socialitza el món de l’art, tot coincidint amb la millora de les condicions econòmiques, moment en què també entren en escena bandes especialitzades en el robatori i tràfic d’obres d’art i antiguitats.
A mitjans dels anys vuitanta, s’implementen tota una sèrie de mesures, com ara la creació de grups policials especialitzats o la promulgació d’un marc legal per intentar frenar aquesta situació. Aquestes, com d’altres mesures, estan en estreta relació amb un increment de la valoració, el reconeixement i la conscienciació social envers el patrimoni històric.
Jordi Campillo i Quintana
