Introducció
La trajectòria vital de Marian Vayreda es pot interpretar com un viatge d’iniciació, d’aprenentatge, que comença el 1853 i s’acaba al cap de cinquanta anys, el 1903, en el moment precís en què el jove que havia començat buscant la seva identitat com a soldat de l’exèrcit carlí ha trobat finalment el seu lloc en el món com a home, com a artista i com a intel·lectual. Tot això després d’un complex i conflictiu procés ideològic, polític i personal que Vayreda convertirà en matèria literària a partir de 1898, moment en què troba la seva veu pròpia a través de l’escriptura.
Aquesta trajectòria es projecta en les tres novel·les que escriu mitjançant formes narratives diverses però perfectament complementàries: Records de la darrera carlinada (1898), Sang nova (1900) i La punyalada (1903).
1. El viatge
“El cor humà és un passatger d’aquest món, que camina, camina, prenent l’horitzó per l’objectiu de sos afanys, i l’horitzó camina, camina sempre davant d’ell, sense deixar-se assolir mai.” [Sang nova]
A les tres novel·les de Marian Vayreda, el protagonista és un home jove que viatja, erra, vaga, a la recerca de si mateix, confrontat amb si mateix i amb el món. Com el protagonista de la novel·la de Joseph Conrad En el cor de les tenebres (1902), els personatges de Marian Vayreda, alter ego de l’escriptor, troben en el fons de si mateixos alguna cosa molt propera a “l’horror, l’horror”.
2. L’espai
“I el bosc començà a giravoltar entorn del meu cap entenebrat; els arbres, amb contorsions d’epilèptic, semblaven fer manifestacions tumultuoses, impulsant-me a l’una, com si cridessin avant sempre.” [Records de la darrera carlinada]
L’espai per on transiten els personatges de Vayreda és un espai literari, simbòlic, que es correspon amb la Muntanya, on corren desfermades les forces de la natura, que són les forces del bé i del mal, en relació amb les quals actua un individu fonamentalment desencaixat, perdut, mancat d’una identitat sòlida, a mig camí entre l’acceptació de les convencions socials i la crida d’un instint que l’arrossega cap a territoris desconeguts i percebuts com a immorals. Per això, el procés d’autoconeixement dels protagonistes de les novel·les de Vayreda se situa entre els estimballs de l’Alta Garrotxa i els boscos cremats que suggereixen, més enllà del bosc de les “correspondències” baudelairianes, la terra cremada i gastada de l’individu del segle XX.
3. La bèstia humana
“Tota aquella immensitat d’espai m’aglanava amb el seu pes, dejús del que em retorcia jo com un cuc de terra, sota la petja d’un bou.” [La punyalada]
La bèstia humana és el títol de la coneguda novel·la d’Émile Zola i, per bé que Marian Vayreda va ser un antizolià convençut i programàtic, no és cap contrasentit que serveixi per encapçalar un àmbit dedicat a la imatge de l’individu que dibuixen les novel·les de l’escriptor olotí. De manera més inconscient que conscient, les veus narradores de què se serveix Vayreda animalitzen la figura humana. I no només se serveix de la descripció per fer-ho, sinó que la bestialització emana del teixit més profund de la frase, que s’estén, sinuós i implacable, fins a tocar la fibra més íntima d’un lector que no podrà defugir la imatge de la pròpia animalitat.
4. La guerra
“És indescriptible aquell espectacle de mort, desenrotllat de sobte enmig de l’apacible solitud de la naturalesa dormida.” [La punyalada]
La guerra no només és el teló de fons històric del món literari de Marian Vayreda (les guerres carlistes, la revolució de 1868 i la reacció posterior), la guerra és també el motor mateix de la vida, de la natura i de la condició humana. Per això, malgrat els desenllaços més o menys lluminosos de les tres novel·les de Marian Vayreda, de la seva lectura, el que en queda sempre és un regust de “barreja”, de lluita, de “carnatge”, de destrucció. Ser conscient de la situació i el sentit de l’individu en el món és l’única grandesa que queda a la persona humana. Això, i l’assumpció que, a final del segle XIX, la grandesa ha desaparegut de la figura de l’heroi, al mateix temps que qualsevol possibilitat d’èpica.
5. La regeneració
“Jo comparo Catalunya a una bellíssima tassa d’argent, enterrada en un femer. Està desconeguda per la negra ronya que la cobreix, mes onsevulla que grateu, veureu alhora relluir el brillant metall. ¿Per què no hem de tractar, doncs, de retornar-li sa bellesa primitiva?” [Sang nova]
La llum que emana de l’obra tant literària com pictòrica de Marian Vayreda és una llum tènue, matisada, irreal, inquietant. Els seus personatges literaris, certament, poden arribar a trobar un camí, una veu o un projecte que els allunyi de l’abisme que indefectiblement els atrau. El jove soldat de la tercera carlinada abandona la barbàrie de la guerra per seguir la via de l’exploració artística; el jove enginyer de Sang nova troba la veritable forma de “revolució” en la regeneració econòmica i política del país, i el també jove Albert Bardals entra en la “civilització” a través de la punyalada miraculosa que es converteix en el motor de l’escriptura. I, tanmateix, sempre queda al lector la sensació agredolça que la idea de regeneració, ja sigui individual, ja sigui col·lectiva, no és res més que un tel molt fi amb què la cultura intenta contenir els embats de la barbàrie, és a dir, de l’instint, de la realitat, que sempre acaba rebentant totes les capes de protecció que és capaç de posar-se al damunt l’individu modern.
Direcció – Montserrat Mallol i Soler
Comissariat – Margarida Casacuberta i Rocarols
Coordinació – Eduard Bech i Vila
Disseny expositiu – Espai Androna SL
Disseny gràfic – Enserio
Fotografies – Servei d’Imatges de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, AlMare CC-BY-SA-3.0
Projecte educatiu: Marta Aumatell
Producció audiovisual – Nor-b projectes audiovisuals
Interpretació de textos – Francesc Ten
Muntatge – Brigada Municipal, Ll-B Fusters SL i La Caraba
Il·luminació – Terundar
Assessorament lingüístic – Servei de Català d’Olot – La Garrotxa. Consorci per a la normalització lingüística
