Exposicions

Marian Vayreda. Llum i ombres
Lloc
Sala d'exposicions temporals
Dates
Del 5 de setembre al 22 de novembre de 2015
Horari

De dimarts a divendres de 10 a 13 h i de 15 a 18h
Dissabtes d’11 a 14 h i de 16 a 19 h
Diumenges d’11 a 14 h
Dilluns tancat

Inauguració: dissabte 5 de setembre a les 11 h

Marian Vayreda. Llum i ombres
Marian Vayreda. Llum i ombres
Marian Vayreda. Llum i ombres
Marian Vayreda. Llum i ombres
Marian Vayreda. Llum i ombres
Marian Vayreda. Llum i ombres
Marian Vayreda. Llum i ombres

Marian Vayreda. Llum i ombres és una exposició dedicada a la figura de l’escriptor olotí Marian Vayreda que vol situar-lo en paral·lel al segle XXI. Mita Casacuberta, comissària de l’exposició, reflexiona sobre l’evolució de l’escriptor en relació al moment històric que li ha tocat viure i fa evident les contradiccions entre la seva obra literària i la seva obra pictòrica.

 

Entre 1898 i 1903 es produeix el gran debat sobre el paper del catalanisme a l’Espanya de la Restauració borbònica. Marian Vayreda fonamenta la seva obra narrativa, precisament, en l’evolució d’un o diversos caràcters particulars (personatges de ficció amb un important component autobiogràfic) en relació amb la Història (amb majúscules). Això vol dir que, si bé les històries (amb minúscula) que s’hi expliquen i que vertebren la trama de les novel·les tenen un fil conductor individual, les preguntes que es plantegen els personatges sorgeixen d’unes tensions que tenen a veure amb el conflicte entre l’individu i la societat moderna, amb la manera com les inseguretats d’una societat en constant transformació l’afecten i la manera com aquest hi respon. Aquestes tensions no són, tanmateix, només abstractes: tenen també a veure amb la manera com es construeix un estat liberal sobre els mecanismes de la centralització política, la uniformització cultural i lingüística i, sobretot, l’establiment d’unes regles del joc que posen en primer terme el problema de l’encaix de Catalunya dins l’Espanya i l’Europa modernes.
Marian Vayreda va publicar el gruix de la seva obra literària, doncs, en el punt culminant del replantejament d’aquest encaix, en el marc d’una crisi econòmica (de creixement: la “febre de l’or”) d’abast europeu que se salda amb la recomposició del mapa de les grans potències i amb l’entrada, prou coneguda, de l’antic imperi espanyol en la categoria dels estats “de segona”. Si aquesta percepció es feia prou evident al llarg del segle XIX, l’anomenat segle de la burgesia s’acaba, a l’estat espanyol, amb una guerra que comença essent un conflicte polític autonomista i que s’acaba, el 1898, amb la participació de la potència emergent que eren els Estats Units d’Amèrica, simbòlicament, amb la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar i, internament, amb el reforçament dels moviments autonomistes per part de les “regions” que conformen el mateix Estat espanyol. Entre 1898 i 1903, doncs, es produeix el gran debat dins del catalanisme sobre quin ha de ser el paper de Catalunya dins de l’Estat espanyol modern o, fins i tot, sobre la conveniència de la continuïtat de “la nació dels catalans” dins d’un Estat que es converteix, des del punt de vista de Vayreda, en el símbol del centralisme, la corrupció i la decadència.

Àmbits

Introducció

La trajectòria vital de Marian Vayreda es pot interpretar com un viatge d’iniciació, d’aprenentatge, que comença el 1853 i s’acaba al cap de cinquanta anys, el 1903, en el moment precís en què el jove que havia començat buscant la seva identitat com a soldat de l’exèrcit carlí ha trobat finalment el seu lloc en el món com a home, com a artista i com a intel·lectual. Tot això després d’un complex i conflictiu procés ideològic, polític i personal que Vayreda convertirà en matèria literària a partir de 1898, moment en què troba la seva veu pròpia a través de l’escriptura.

Aquesta trajectòria es projecta en les tres novel·les que escriu mitjançant formes narratives diverses però perfectament complementàries: Records de la darrera carlinada (1898), Sang nova (1900) i La punyalada (1903).

1. El viatge

“El cor humà és un passatger d’aquest món, que camina, camina, prenent l’horitzó per l’objectiu de sos afanys, i l’horitzó camina, camina sempre davant d’ell, sense deixar-se assolir mai.” [Sang nova]

A les tres novel·les de Marian Vayreda, el protagonista és un home jove que viatja, erra, vaga, a la recerca de si mateix, confrontat amb si mateix i amb el món. Com el protagonista de la novel·la de Joseph Conrad En el cor de les tenebres (1902), els personatges de Marian Vayreda, alter ego de l’escriptor, troben en el fons de si mateixos alguna cosa molt propera a “l’horror, l’horror”.

2. L’espai

“I el bosc començà a giravoltar entorn del meu cap entenebrat; els arbres, amb contorsions d’epilèptic, semblaven fer manifestacions tumultuoses, impulsant-me a l’una, com si cridessin avant sempre.” [Records de la darrera carlinada]

L’espai per on transiten els personatges de Vayreda és un espai literari, simbòlic, que es correspon amb la Muntanya, on corren desfermades les forces de la natura, que són les forces del bé i del mal, en relació amb les quals actua un individu fonamentalment desencaixat, perdut, mancat d’una identitat sòlida, a mig camí entre l’acceptació de les convencions socials i la crida d’un instint que l’arrossega cap a territoris desconeguts i percebuts com a immorals. Per això, el procés d’autoconeixement dels protagonistes de les novel·les de Vayreda se situa entre els estimballs de l’Alta Garrotxa i els boscos cremats que suggereixen, més enllà del bosc de les “correspondències” baudelairianes, la terra cremada i gastada de l’individu del segle XX.

3. La bèstia humana

“Tota aquella immensitat d’espai m’aglanava amb el seu pes, dejús del que em retorcia jo com un cuc de terra, sota la petja d’un bou.” [La punyalada]

La bèstia humana és el títol de la coneguda novel·la d’Émile Zola i, per bé que Marian Vayreda va ser un antizolià convençut i programàtic, no és cap contrasentit que serveixi per encapçalar un àmbit dedicat a la imatge de l’individu que dibuixen les novel·les de l’escriptor olotí. De manera més inconscient que conscient, les veus narradores de què se serveix Vayreda animalitzen la figura humana. I no només se serveix de la descripció per fer-ho, sinó que la bestialització emana del teixit més profund de la frase, que s’estén, sinuós i implacable, fins a tocar la fibra més íntima d’un lector que no podrà defugir la imatge de la pròpia animalitat.

4. La guerra

“És indescriptible aquell espectacle de mort, desenrotllat de sobte enmig de l’apacible solitud de la naturalesa dormida.” [La punyalada]

La guerra no només és el teló de fons històric del món literari de Marian Vayreda (les guerres carlistes, la revolució de 1868 i la reacció posterior), la guerra és també el motor mateix de la vida, de la natura i de la condició humana. Per això, malgrat els desenllaços més o menys lluminosos de les tres novel·les de Marian Vayreda, de la seva lectura, el que en queda sempre és un regust de “barreja”, de lluita, de “carnatge”, de destrucció. Ser conscient de la situació i el sentit de l’individu en el món és l’única grandesa que queda a la persona humana. Això, i l’assumpció que, a final del segle XIX, la grandesa ha desaparegut de la figura de l’heroi, al mateix temps que qualsevol possibilitat d’èpica.

5. La regeneració

“Jo comparo Catalunya a una bellíssima tassa d’argent, enterrada en un femer. Està desconeguda per la negra ronya que la cobreix, mes onsevulla que grateu, veureu alhora relluir el brillant metall. ¿Per què no hem de tractar, doncs, de retornar-li sa bellesa primitiva?” [Sang nova]

La llum que emana de l’obra tant literària com pictòrica de Marian Vayreda és una llum tènue, matisada, irreal, inquietant. Els seus personatges literaris, certament, poden arribar a trobar un camí, una veu o un projecte que els allunyi de l’abisme que indefectiblement els atrau. El jove soldat de la tercera carlinada abandona la barbàrie de la guerra per seguir la via de l’exploració artística; el jove enginyer de Sang nova troba la veritable forma de “revolució” en la regeneració econòmica i política del país, i el també jove Albert Bardals entra en la “civilització” a través de la punyalada miraculosa que es converteix en el motor de l’escriptura. I, tanmateix, sempre queda al lector la sensació agredolça que la idea de regeneració, ja sigui individual, ja sigui col·lectiva, no és res més que un tel molt fi amb què la cultura intenta contenir els embats de la barbàrie, és a dir, de l’instint, de la realitat, que sempre acaba rebentant totes les capes de protecció que és capaç de posar-se al damunt l’individu modern.

Crèdits

Direcció – Montserrat Mallol i Soler

Comissariat – Margarida Casacuberta i Rocarols

Coordinació – Eduard Bech i Vila

Disseny expositiu – Espai Androna SL

Disseny gràfic – Enserio

Fotografies – Servei d’Imatges de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, AlMare CC-BY-SA-3.0

Projecte educatiu: Marta Aumatell

Producció audiovisual – Nor-b projectes audiovisuals

Interpretació de textos – Francesc Ten

Muntatge – Brigada Municipal, Ll-B Fusters SL i La Caraba

Il·luminació – Terundar

Assessorament lingüístic – Servei de Català d’Olot – La Garrotxa. Consorci per a la normalització lingüística

 

Ajuntament d'Olot
Diputació de Girona
Generalitat de Catalunya