El Museu

Un recorregut pel Museu
Marian Vayreda
Marian Vayreda
Marian Vayreda
L’Escola del Paisatge d’Olot
La càrrega, una obra icònica
Àmbit dedicat a Miquel Blay
Vine a veure l’exposició permanent!
Francesc Vayreda. Les banyistes
Exposició permanent del Museu de la Garrotxa
Leonci Quera

ÀMBIT 1: El segle XVIII, el tèxtil i l’Escola de Dibuix d’Olot

El Museu inicia el seu discurs a finals del segle XVIII, un moment en què el creixement de la població arreu de Catalunya es tradueix en un augment de terres cultivades, d’edificacions i d’oficis. Els oficis tradicionals i l’aparició d’una primera industrialització provoquen uns grans canvis a Olot i a la comarca.

Procedent de l’Índia, una tècnica d’estampació anomenada d’indianes. Els estampats no van ésser mai quantitativament importants però, tot i això, l’Ajuntament d’Olot va sol·licitar, l’any 1782, la creació d’una escola de dibuix per impulsar la formació dels estampadors.

Fruit de les idees de la Il·lustració i d’un moment de progrés econòmic, el 1783 s’inaugura una escola que de seguida va donar impuls a un ampli ventall d’activitats. El primer director fou Joan Carles Panyó, que coincidí a Olot amb Ramon Amadeu, destacat escultor barceloní que fugia de la Guerra del Francès. Ambdós decoraren esglésies i cases particulars de la ciutat i van deixar un llegat encara avui visitable.

ÀMBIT 2: El paisatgisme a Catalunya i l’Escola d’Olot. Joaquim i Marian Vayreda i Josep Berga i Boix

A la segona meitat del segle XIX a Catalunya, la puixança i proliferació de la pintura coincideixen amb el moment històric de la Restauració. És un període marcat per la prosperitat econòmica que afavorí una burgesia que es constituí com el motor de la Renaixença cultural i del catalanisme polític.

En aquest moment apareixen a Catalunya diverses escoles artístiques, entre les quals l’Escola d’Olot, la més destacada. Aquesta és una escola catalana de paisatge amb similituds amb l’Escola Barbizon, a França..

L’iniciador va ser Joaquim Vayreda, que va popularitzar arreu el paisatge olotí, que va atreure l’atenció de nombrosos artistes forans com Santiago Rusiñol o Ramon Casas.

L’Escola es consolidà gràcies a la tasca pedagògica del pintor Josep Berga i Boix, que instaura la pintura a plein air entre els seus alumnes. Alguns dels més destacats són el seu propi fill, Josep Berga i Boada, i també Miquel Blay, Josep Clarà i Melcior Domenge. Marian Vayreda és el tercer component de l’Escola olotina, més conegut com a escriptor i cronista, però també un virtuós pintor.

ÀMBIT 3: El Modernisme, Miquel Blay i La càrrega de Ramon Casas

Miquel Blay és l’escultor més destacat d’aquest període. Format a Olot i París, desenvolupa una carrera enquadrada en el marc del Modernisme i oscil·lant cap al naturalisme. Els detalls de les seves escultures permeten fruir del seu gran virtuosisme i expressivitat.

A principis de segle XX, l’industrial olotí Manuel Malagrida va fer donació dels cartells guanyadors de dos concursos que ell mateix havia promogut a l’Argentina per anunciar la seva marca de tabac, Cigarrillos París. Aquest fons ens permet mostrar un conjunt de cartells modernistes originals del 1900 i 1901, amb artistes catalans tan destacats com Ramon Casas o Xavier Gosé, i molts d’altres d’arreu d’Europa i Argentina.

Per il·lustrar aquest període modernista, el Museu compta amb una peça cabdal de l’art català, La càrrega (1899-1903), de Ramon Casas.

D’aquest mateix període trobem l’artista olotí Josep Berga i Boada, fill de Josep Berga i Boix, escultor, dibuixant i pintor il·lustrat.

ÀMBIT 4: El Noucentisme, Josep Clarà i Francesc Vayreda

El període noucentista és un dels més determinants a l’inici del segle xx. Arquitectura, literatura i art es deixen seduir per l’estètica del rigor i l’harmonia pròpies de l’art clàssic grec.

L’escultor olotí Josep Clarà és l’exponent màxim del Noucentisme a Catalunya.

D’aquest període també cal destacar Francesc Vayreda, fill de Joaquim Vayreda. Francesc fuig de la influència paterna per trobar un llenguatge propi, que s’alimenta de l’impressionisme i es consolida amb el Noucentisme.

ÀMBIT 5: La Segona República, l’Escola Superior de Paisatge i la postguerra

Durant les dues dècades anteriors a la Guerra Civil Espanyola, l’obra dels pintors Melcior Domenge, Enric Galwey i Iu Pascual s’imposà al cercle olotí.

Aquesta realitat explica que, quan la Generalitat republicana reestructurà els ensenyaments artístics, fundés a Olot l’Escola Superior de Paisatge. L’Escola tingué, però, una vida curta: inaugurada l’any 1934, es tancà de manera definitiva el febrer de 1939.

La postguerra va ser una època de retorn a les arrels del paisatgisme típic olotí. Apareixen però, una sèrie d’artistes oberts a noves influències que aposten per emprendre estètiques més personals.

El més destacats d’aquests és Leonci Quera, brillant pintor i escultor mort prematurament als 37 anys. Quera ha deixat al Museu una obra contundent que evoluciona des del figuratiu a l’abstracció més austera, però impulsiva i vibrant, que li dona el ferro.

Ajuntament d'Olot
Diputació de Girona
Generalitat de Catalunya