Exposicions

Al taller de Josep Clarà
Lloc
Sala Oberta
Dates
Del 2 de setembre al 14 de gener de 2018
Horari

Feiners de 10 a 13 h i de 17 a 20 h
Dissabtes, diumenges i festius d’11 a 14 h i de 17 a 20 h
Dilluns tancat

Inauguració: dissabte 2 de setembre de 2017, a les 12 h

Al taller de Josep Clarà
Al taller de Josep Clarà
Al taller de Josep Clarà
Al taller de Josep Clarà

El Museu de la Garrotxa i el Museu Europeu d’Art Modern (MEAM) de Barcelona presenten una exposició centrada en la figura de l’escultor olotí Josep Clarà, un dels artistes catalans més destacats de la primera meitat del segle XX i una de les figures amb més projecció internacional de la seva generació.

 

L’exposició Al taller de Josep Clarà. Guixos d’un escultor irrepetible explica la trajectòria de l’escultor olotí i en destaca les obres més importants. Es convida al visitant a resseguir els seus inicis i el seu salt a París, les seves obres simbolistes i noucentistes, els seus projectes públics i els retrats, fins arribar als darrers anys. Alhora, busca apropar al públic el concepte del taller de l’escultor i s’il·lustra el seu treball a l’estudi, des de la idea fins a la formalització d’aquesta en material definitiu, els processos creatius autònoms i de comanda, la feina col·laborativa entre l’escultor i els ajudants, les tècniques emprades, etc.

La mostra es va presentar a tota la planta primera del MEAM del 10 de març al 19 de juny del 2016, amb un total de 55 escultures de formats molt diversos.

El Museu de la Garrotxa acollirà aquesta mateixa mostra a partir del mes de setembre del 2017.

A l’exposició s’entreteixeixen dos fils conductors: el descobriment de l’obra de Clarà, i les singularitats i natura del treball d’un escultor de la seva categoria, tot resultant-ne un projecte diferent, visual i entenedor. Així doncs, en aquesta exposició, el visitant entra al taller de l’escultor, un espai habitualment desconegut per al gran públic,per descobrir-ne l’obra i la manera de treballar.

L’exposició se centra en els guixos de l’escultor, un material que tot i no gaudir de la reputació del marbre o del bronze, té un valor afegit, atès que serveix a l’escultor per a poder passar la seva creació original en argila, a materials més resistents, definitius. El guix és fràgil i de caràcter pràctic, per això no sol emprar-se en mostres artístiques. L’aposta de l’exposició que presenten el MEAM i el Museu de la Garrotxa és singular i inèdita.

Àmbits

Els inicis
“Tinc d’extendre el mes possible el límit de la vida a fi de poguer fer dir tot el que pugui a n’el meu art, que no té límit”                     Josep Clarà, 1949.
L’escultor Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878 – Barcelona, 1958) és una figura essencial de l’art català del segle XX, i una de les més internacionals. Dotat d’una tècnica perfecta i d’una sensibilitat irrepetible, les seves obres ens traslladen a un univers singular i molt personal, d’extraordinària bellesa.

L’escultura de Josep Clarà parteix de la contemplació i de la comprensió de la natura, de la que fou un observador infatigable. En la seva obra, però, el model natural s’equilibra, se serena, i tendeix a la idealització. Precisament en aquesta síntesi entre natura i ideal radica l’estil inconfusible de Clarà.

El seu tema per excel·lència va ser la figura femenina. Enigmàtiques i evocadores -com les dones que esculpí a la seva etapa simbolista-, o bé mediterrànies i terrenals -com les que caracteritzen la seva maduresa-, a través del cos femení s’evidencia l’evolució de l’escultor Clarà, sempre des d’una òptica poètica i suggeridora.

El guix és un material senzill però d’importància cabdal en la pràctica de l’escultura, que s’empra en els seus processos tècnics i creatius. Els guixos que composen aquesta exposició procedeixen, en la seva majoria, del darrer taller de Clarà. A la tercera planta del Museu presentem una petita mostra complementària, que permet apropar-se de forma pràctica i visual al taller de l’escultor.

El jove Clarà inicia la seva formació artística a l’Escola de Dibuix d’Olot, on assisteix a les classes del paisatgista Josep Berga i Boix, el primer gran mestre i protector de Clarà, qui va saber transmetre al seu alumne el seu gust pel naturalisme. Tanmateix, no va ser fins que es trasllada a França, l’any 1897, i continua els seus estudis a Tolosa de Llenguadoc, que l’artista no descobreix la seva veritable vocació per l’escultura. Les obres fetes durant aquest període formatiu són testimoni de la qualitat de l’escultor i permeten intuir els èxits de la seva carrera posterior.

El fet d’establir la seva residència a París, l’any 1900, comporta per a Clarà l’assoliment dels seus primers èxits, fruit de la seva participació als Salons de la ciutat i del contacte amb escultors de renom com ara Arístides Maillol o Auguste Rodin. Clarà aviat es relaciona amb personatges destacats del món de la cultura i la vida social del moment. Sens dubte, l’etapa parisenca de l’escultor, estesa fins el 1930, és la més prolífica de la seva carrera, atès que durant aquests anys conforma l’estil que el caracteritzaria i el consagraria a nivell internacional.

París i el simbolisme
Durant els primers anys d’estada a París, Clarà mostra una profunda admiració per l’obra simbolista d’Auguste Rodin, a qui pot conèixer personalment per mediació d’Arístides Maillol. Fruit d’aquesta influència, Clarà modela un seguit d’obres que expressen els estats de l’ànima que millor caracteritzen la sensibilitat fin-de-siècle -malenconia, tristesa, recolliment..-, i que mostren la recreació d’un tipus de bellesa femenina de caràcter simbòlic, misteriós i indefinible.

La Mediterrània
L’any 1911 resulta clau en l’eclosió del Noucentisme a Catalunya. D’una banda, fruit de la publicació de l’Almanac dels Noucentistes d’Eugeni d’Ors, on es defensa un nou ideari col·lectiu fonamentat en la recuperació dels valors clàssics, en la inspiració mediterrània i en l’expressió d’un sentit de la bellesa basat en l’harmonia, la serenitat i l’equilibri. I de l’altra, perquè és la data en què Clarà exhibeix, durant la celebració de la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona, una de les obres que esdevindrien més representatives del moviment noucentista, la primera versió de La deessa.

A la dècada de 1910, l’obra de Josep Clarà efectua un gir cap al mediterranisme i la tradició clàssica que cal vincular al Noucentisme català i al Nou Classicisme francès, moviment encapçalat per Maillol i pel també escultor Antoine Bourdelle. La mediterrània de Maillol, de 1905, esdevé un cant a l’essència del món meridional, mentre que Bourdelle destaca per la seva plàstica de reminiscències primitives i arcaiques. El mar Mediterrani, entès com a bressol de la civilització, és elevat així per la nova estètica a la categoria de marc cultural de referència.

De la idea a la forma
«El balbuceo de la madre Naturaleza , al pasar por vía suave a través de nuestra alma y ser proyectada en nuestra obra se transmuta y ella da el sello de nuestra personalidad» Josep Clarà, 1948

L’afany de Josep Clarà de conciliar un concepte ideal de bellesa amb el model natural, respon a la voluntat d’assolir el grau màxim de perfecció en l’art, tant a nivell ètic com formal. Més enllà del filtre conceptual amb què l’artista depura la realitat, resulta clara la inspiració de Clarà en la naturalesa, i la importància que per a ell tenia l’estudi dels cossos al natural.

El treball de l’escultor comença sovint amb l’esbós de croquis i dibuixos preparatoris, que permeten materialitzar una imatge prèvia de l’obra. Tot seguit, aquest dóna forma tridimensional a les seves idees, a través d’un primer modelat en argila, a partir del qual s’extrau un motlle en negatiu fet de guix, que servirà, finalment, per a obtenir un positiu, és a dir, una reproducció en guix de l’original. Per a Clarà, el procés final de creació de l’obra comporta el trasllat de la figura a un material més sòlid i durador, com ara el bronze o el marbre, a través de la fosa i la talla. Tot i que la figura exempta és la més nombrosa en la seva producció escultòrica, també hi descobrim baix relleus i algunes medalles.

El treball al taller
Les formes de la natura són el punt de partida de l’obra de Josep Clarà. Per aquest motiu, l’escultor sempre treballa amb models. Dels seus primers anys a París cal destacar a Noémie Cheressier, que empra a Èrato o La Romanesa; a Emma, que posaria per a La deessa;  i a Suzanne, el rostre de Divinitat. Més endavant, ja establert a Barcelona, compta amb Adela Fernández, qui inspira a l’escultor peces crucials en la seva producció de la dècada de 1930, com ara Puixança o Banyista. El nu masculí és menys freqüent en la producció de Clarà, però no per això menys important.

Com tots els bons escultors figuratius, Josep Clarà és un dibuixant excel·lent, que copsa a la perfecció les formes i els volums, i és capaç de sintetitzar-los i fer-se’ls seus. Els dibuixos de Clarà són doblement interessants, atès que poden acompanyar el procés creatiu d’una escultura i, alhora, funcionar amb independència d’aquesta, com a obres autònomes. A banda dels dibuixos, al taller de l’escultor hi ha molts fragments d’escultures, segurament presos del natural, que serveixen com a apunts i dels que poden derivar peces definitives.

El retrat
Clarà conrea el retrat especialment durant els anys d’estada a París, on té l’ocasió d’immortalitzar els rostres de nombroses personalitats de l’escena cultural. Tanmateix, aquest vessant és un dels més desconeguts de l’artista, en part perquè, fruit del seu retorn a Catalunya, la producció d’aquest tipus d’obra disminueix de manera significativa. No obstant això, el seu estudi resulta de molt interès, atesa la qualitat dels retrats i perquè aquests ens permeten abordar aspectes vinculats amb la clientela i els encàrrecs de l’escultor.

Els primers autoretrats escultòrics conservats de Clarà daten de la dècada dels anys trenta, malgrat que diversos dels seus dibuixos testimonien que, ja des de la infància, va dedicar-se a cultivar aquest gènere. Els autoretrats resulten especialment interessants perquè permeten copsar quina era la imatge que l’escultor tenia de si mateix i la que volia immortalitzar per a la posteritat.

La culminació
La figura femenina ocupa un paper destacat dins l’univers de Josep Clarà. Enamorat d’una bellesa de caire ideal recolzada en el model natural, l’artista plasma sobre el cos de la dona els seus propis valors morals i estètics. Alhora, resulta innegable l’evolució en el tractament de la figura femenina de Clarà, qui parteix de la suggestiva empremta rodiniana, per tendir progressivament cap al classicisme, la depuració i l’austeritat, tot impel·lit per la recerca d’allò primordial en la forma. Puixança (1936) representa, en la seva senzillesa i estatisme, la culminació d’aquest afany d’essencialitat, alhora que sintetitza a la perfecció els preceptes noucentistes de la filosofia orsiana.

Tant l’interès per ornamentar la ciutat, propugnat pels intel·lectuals noucentistes, com l’afany propagandístic de la dictadura de Primo de Rivera, van afavorir la demanda d’escultura de caràcter commemoratiu i monumental. El Monument al Treball, emplaçat a Sabadell el 1917, o Els voluntaris catalans, inaugurat al Parc de la Ciutadella l’any 1936, constitueixen mostres destacades d’aquesta faceta de la producció de Clarà.

L’any 1927 Clarà participa en el projecte d’embellir i d’urbanitzar la Plaça Catalunya amb motiu de la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Per a l’esmentat certamen, l’escultor concep Joventut, Fertilitat i La deessa, peça que acabaria sent tot un emblema de la plaça i, per extensió, de la Ciutat comtal. Les obres d’aquest període suposen la consagració definitiva de Clarà en terres catalanes, fet que el 1931 propicia la seva tornada definitiva a Barcelona.

La posteritat
Després de l’esclat de la Guerra Civil, Josep Clarà, amb gairebé seixanta anys d’edat, ha de sobreviure en un context històric i social que l’incomoda. Tal i com ell mateix expressa en els seus escrits, els darrers temps que li toca viure resulten difícils i complexos. En l’afany de mantenir la reputació que tants esforços li havia costat assolir, l’escultor es dedica principalment a acomplir els encàrrecs que rep, sobretot obres de caràcter commemoratiu, que compagina amb una obra personal d’una força sorprenent en un artista que es troba al final de la seva trajectòria.

«Este es el fruto de mi trabajo, de mi amor y sacrificios. Me doy por satisfecho»
Josep Clarà, 1949

Fins la data de la seva mort, esdevinguda el 4 de novembre de 1958, Josep Clarà rendeix culte a la bellesa del cos femení. Des del seu taller del carrer Calatrava de Barcelona, dóna forma a peces tan singulars i plenes de vida com Dona jove, una de les darreres que modela amb gairebé vuitanta anys, o La fe, que acompanya l’ofrena floral a les seves exèquies. L’escultor féu donació a l’Ajuntament de Barcelona del seu taller i la vivenda, a més de les obres que s’hi trobaven, amb l’objectiu que s’hi instal·lés el Museu Clarà, el qual tancà les seves portes el 1986.

Crèdits

Direcció
José Manual Infiesta (MEAM, Barcelona)
Montserrat Mallol (Museu de la Garrotxa, Olot)

Comissariat
Cristina Rodríguez Samaniego
Comissariat adjunt
Irene Gras Valero

Textos exposició
Cristina Rodríguez Samaniego
Irene Gras Valero

Conservació
Xevi Roura Pla

Restauració
Gemma Planas Torrents
Laia Roca Pi
Eulàlia Soler Puig
Idoia Tantull González

Disseny expositiu
Alfa i José Antonio Santander (MEAM, Barcelona)

Assessorament lingüístic
Jordi Ainaud

 

Activitats
Ajuntament d'Olot
Diputació de Girona
Generalitat de Catalunya