ÀMBIT 1: ANTECEDENTS D’UN CLASSICISME MODERN, 1905-1914
Els nous realisme(s) a Catalunya tenen els seus referents en el primer cubisme i en els conceptes del primitivisme i mediterranisme de principis del segle XX, que van esdevenir eixos definidors del Noucentisme.
Artistes com Joaquim Torres-García, Aristides Maillol o Joaquim Sunyer van marcar el retorn a les arrels de la cultura mediterrània i clàssica. Alhora, la presència del cubisme a Catalunya amb l’exposició a les Galeries Dalmau el 1912 és entesa com una renovació plàstica d’aquell inicial classicisme mediterrani.
Així, doncs, l’estètica mediterrània i l’especulació formal del cubisme eren part de l’essència d’aquest classicisme renovat.
ÀMBIT 2: A LA RECERCA DE NOVES FIGURACIONS, 1917-1936
L’any 1917 hi ha diversos fets que marquen el final d’una època: a nivell internacional, la Primera Guerra Mundial avança i esclata la Revolució Russa, a més d’esdevenir-se una gran crisi del govern espanyol.
A Catalunya té lloc la mort d’Enric Prat de la Riba, principal impulsor del programa cultural del Noucentisme. S’agreugen els conflictes socials i se succeeixen les vagues. Aquest és també l’any de la gran Exposició d’Art Francès, de la visita de Pablo Picasso amb els ballets russos amb motiu de l’estrena de Parade a Barcelona i de la publicació del manifest de Torres-García, Art-Evolució. D’altra banda, a causa de la Primera Guerra Mundial, Barcelona és plena d’artistes estrangers refugiats, molts dels quals són destacats avantguardistes.
Tots aquests factors provoquen que l’idealisme de l’atzavara i l’oreneta del Noucentisme s’esvaeixi, i un seguit de nous creadors s’articulin en noves agrupacions, com Els Evolucionistes o Els courbets, a la recerca d’una realitat nova.
A banda, les obres de Feliu Elias volen atrapar la “pura realitat” i desvelen allò estrany i sinistre per expressar el malestar del segle XX.
ÀMBIT 3: PINTORS CATALANS SOTA LA INFLUÈNCIA DE PICASSO
L’obra que Pablo Picasso va crear al llarg de la seva estada a Barcelona el 1917 es trobava entre dos eixos: el classicisme i el tardocubisme. Algunes d’aquestes composicions van esdevenir un far per a un conjunt de pintors, entre els quals hi havia Josep de Togores, Joan Miró i Francesc Domingo.
Picasso va escollir entre les seves obres per donar als Museus d’Art de Barcelona, una de representativa del classicisme, l’Arlequí, que va esdevenir tot un símbol d’aquest nou camí iniciat.
L’altre gran escenari dels realisme(s) és París, el barri de Montparnasse, freqüentat per una sèrie de pintors catalans. Tots ells visiten Picasso, que els ajuda a obrir-se camí. Ens referim, entre d’altres, a Manuel Humbert, Pere Pruna i Francesc Domingo.
Finalment, Salvador Dalí visita amb reverència Picasso el 1926 i les dones picassianes amb un toc de transgressió freudiana emergeixen en la seva obra.
ÀMBIT 4: METAFÍSICA, SURREALISME(S) I LOGICOFOBISME
Giorgio de Chirico i els artistes de la revista italiana Valori Plastici, els creadors de la pintura metafísica i de la realitat inquietant, van deixar una empremta ben evident en pintors de casa nostra com Salvador Dalí, el pioner a rebre aquest llegat.
Dalí es va convertir amb un dels grans divulgadors de l’obra de De Chirico, juntament amb els surrealistes parisencs, que el van reinterpretar per mostrar la realitat interior. Àngel Planells i Joan Massanet van rebre la influència de la pintura metafísica a través de Dalí.
En aquests mateixos anys, diversos pintors elaboren obres amb l’estètica de la metafísica, el realisme màgic o la realitat fantasiosa, com Antoni Garcia Lamolla, Ángeles Santos Torroella o Ramon Calsina.
L’Exposició Logicofobista de 1936 és el cant del cigne de tota una generació d’artistes que treballen amb els nous llenguatges del realisme màgic, la metafísica i els surrealisme(s). Però la Guerra Civil estroncarà cruelment les seves diverses trajectòries.
Mariona Seguranyes Bolaños (Figueres 1972) és historiadora de l’art, Doctora en humanitats, llicenciada en història de l’art i màster en especialització en gestió de Patrimoni cultural. Porta una tasca d’investigació de l’art català entre els segles XIX i XX, contextualitzant-lo a nivell europeu. Especialment s’ha centrat en les relacions de Dalí amb l’Empordà i la seva família en els llibres La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres (1892-1960) editat per l’Ajuntament de Figueres (2013) i Els Dalí de Figueres (2018), editat per Viena Edicions i Ajuntament de Figueres, sendes publicacions van lligades a les exposicions del Museu de l’Empordà que la mateixa autora ha comissariat. Ha estat curadora de diverses exposicions entre elles, Evarist Vallès, creador empordanès d’espais metafísics (2000), El Dalí de Lacroix (2004), Francesc Gimeno i els paisatgistes del Montgrí (2007), o Cadaqués, univers d’artistes, de Meifrèn a Dalí, Fons del Museu de Cadaqués (2018), entre d’altres, que han donat fruit a sendes publicacions. Ha estat la curadora del llibre l’Atles Paisatgístic de les terres de Girona (2010), editat per la Diputació de Girona. És autora també d’altres llibres sobre art català com una Visió artística de l’Empordanet (2006) o Pintors a la porta d’entrada al cap de Creus (2015) També ha estat la comissària de l’exposició Francesc Vayreda, de l’impressionisme al Noucentisme a Catalunya el 2013, al Museu de la Garrotxa, Olot, que també es va veure a la Casa de Cultura de Girona, i que ha motivat l’exposició que presentem ara.
És membre de la junta dels Amics del Museu Dalí i de la junta de l’Institut d’Estudis Empordanesos, a més de membre de l’associació de l’ACCA, i de l’Associació de museòlegs de Catalunya. Publica articles de manera esporàdica al Setmanari de l’Alt Empordà, la Revista de Girona i el Mirador de les Arts.
