Exposició

A través de Francesc Vayreda (1888-1929), ens endinsem en les inquietuds de tota una generació d’artistes catalans que va rebre l’influx de l’impressionisme i de Cézanne i que es va sentir atreta per Itàlia i la cultura clàssica.

L’obra de Vayreda comparteix amb la d’altres pintors d’aquest moment la recuperació de les arrels clàssiques i el paisatge entès com a recer de les arrels catalanes, cosa que el portà de ple a una estètica noucentista. Però és amb les figures femenines que Vayreda és partícip de l’estètica del realisme màgic, present a l’Europa d’entre guerres, que proposava observar la realitat des d’una òptica nova per fer sorgir allò estrany i diferent.

A més, Francesc Vayreda ha estat un activista cultural important a Catalunya. Va arrossegar molts artistes amics a Olot i va aconseguir, tal com afirmà Josep Pla, que aquesta fos “la ciutat de Catalunya més acollidora i hospitalària”, alimentant així el mite de l’”Arcàdia olotina”, iniciat pels pares de l’escola olotina amb paisatges frondosos i virginals i pastors solitaris. La seva activitat en defensa de la cultura i la llengua catalanes, ben presents en l’esperit noucentista, també es va exterioritzar fermament en la seva faceta política.

Ens trobem davant d’un personatge important no només en el camp artístic, sinó també en l’àmbit de la cultura catalana.

DE L’INFLUX DE L’IMPRESSIONISME A CÉZANNE

Francesc Vayreda passa la infantesa rodejat dels quadres del seu pare, el gran paisatgista Joaquim Vayreda, que mor quan ell té només sis anys. Al llarg d’aquests primers anys pateix una malaltia que li deixa lesions greus a l’esquena que li marcaran la seva vida posterior, amb una estatura reduïda.

Vayreda rep les primeres indicacions plàstiques de Josep Berga i Boix, a l’Escola de Belles Arts d’Olot, entre els anys 1895 i 1906. En aquests moments, Vayreda experimenta amb l’escultura i comença a treballar al taller de sants El Arte Cristiano, però té altres inquietuds i se’n va a Barcelona l’any 1906, a l’acadèmia de Francesc Galí, on decideix fer-se pintor i on coneix els seus principals amics artistes, com Ignasi Mallol i Esteve Monegal. A les tertúlies del seu mestre Galí contacta amb Ivo Pascual i Domènec Carles.

A l’octubre de 1911 marxa a París amb Esteve Monegal i Domènec Carles, on passa una temporada, visita el Louvre i assisteix a l’acadèmia Cercle International des Arts. Qui guia Vayreda i els seus companys per París és l’escultor Josep Clarà, que fa molts anys que resideix a la capital francesa. Ignasi Mallol viatja més tard a la ciutat de la llum per afegir-se al seu grup d’amics. Durant aquesta estada, Vayreda coneix els pintors impressionistes. Cap a finals de maig retorna amb Josep Clarà de París, tot passant abans per Bèlgica, Holanda i Alemanya.

Quan arriba de París, lloga amb els seus amics Monegal i Ignasi Mallol un taller. És el moment en què Vayreda comença a rebre lentament la influència de Cézanne, que cada vegada esdevindrà més intensa.

El 1913 entra a l’associació Les Arts i els Artistes, cosa que suposa un impuls a la seva obra artística.

NOUCENTISME

Eugeni d’Ors dedica l’any 1915 a Francesc Vayreda un Glosari en què l’anomena el “Vayreda nou” i en què diu que “Res, però, ens sembla d’«escola olotina»”. I indica el doble camí en què està treballant el pintor: de l’impressionisme a l’art clàssic italià, del qual estudia els seus artistes prerenaixentistes. Ens trobem davant d’un Francesc Vayreda que encaixa perfectament en les premisses noucentistes.

A partir de 1915, Vayreda endega una faceta de comentarista i crític d’art a la publicació Vida Olotina, dirigida per Francesc Fontfreda, i a partir de 1916 a La Revista, dirigida per Josep Maria López-Picó, que aglutinava el nucli d’artistes catalans com Esteve Monegal, Josep Obiols i Martí Casanovas.

Si hi ha un artista que l’atreu poderosament i que es converteix en tot un referent, aquest és Cézanne, que és també molt present en altres pintors del moment, com Joaquim Sunyer. Dones nues al bell mig del paisatge emergeixen tant en Cézanne com en Sunyer i Vayreda; és l’essència del paisatge català que es converteix en dona, tal com podem observar en el seu magnífic Nu a la platja, que dialoga amb Dues figures femenines nues de Sunyer.

Vayreda entra en contacte amb Rafael Masó i pren part en les diferents exposicions organitzades per l’arquitecte noucentista des de l’associació cultural Athenea. En aquests moments també inicia la seva col·laboració amb el pintor i orfebre Jaume Mercadé, a través del disseny de joies.

L’any 1917, Francesc Vayreda realitza la seva segona exposició individual a les Galeries Laietanes de Barcelona, en què mostra, entre altres, l’obra El mirall, que representa tota una declaració d’intencions. De nou, Cézanne i una relectura moderna de la tradició clàssica renaixentista.

EL REALISME MÀGIC

L’evolució de Francesc Vayreda es va elaborant silenciosament i esclata en aquests anys vint, quan les figures es perfilen i adquireixen l’equilibri dels clàssics i el pigment és distribuït en múltiples capes tot adquirint diferents tonalitats suaus. A les seves teles emergeix una calma serena, un equilibri procedent d’un estudi minuciós del dibuix que era ja present en els artistes primitius renaixentistes i en l’obra d’Ingres, que esdevé també un referent per al pintor. Francesc Vayreda reconstitueix el seu univers propi, amb l’afany d’allunyar-se de l’obra del seu pare. Amb aquest camí encetat, les seves composicions comparteixen l’estètica del realisme màgic, emergent en aquells moments en moltes de les teles d’artistes europeus, especialment francesos i italians, que reprendran la seva obra dins una estètica figurativa i de suposat ordre curós després de la terrible Primera Guerra Mundial, com l’italià Felice Casorati.

Francesc Vayreda arriba a una ordenació del seu llenguatge artístic a través d’un treball metòdic i disciplinat. Les seves teles comparteixen aquesta atmosfera lluminosa, màgica i d’ordre amb les de Josep de Togores o Joaquim Sunyer. Tots ells han fugit de l’influx de la taca de pigment de l’impressionisme i s’han abocat a l’estudi dels pintors renaixentistes sota el guiatge de l’obra de Paul Cézanne, que ha redreçat el camí a seguir.

Teresina, Palco d’envelat o Banyistes són obres cabdals d’aquest moment, que situen Vayreda com un artista avançat a Catalunya, en plena sintonia amb el que està succeint a Europa.

L’ARCÀDIA OLOTINA

Francesc Vayreda fa conèixer als cenacles barcelonins els paratges naturals de la Garrotxa, de la mateixa manera que ho havia fet el seu pare quaranta anys abans.

L’estiu de 1910, Vayreda arrossega per primer cop els seus companys pintors Domènec Carles, Ivo Pascual i Ignasi Mallol a Olot i, a partir d’aquell moment, aquests artistes repetiran estada any rere any i es faran seu el paisatge. Entre finals dels anys deu i principis dels vint, Olot és un punt molt important d’irradiació noucentista, tant pels seus Jocs Florals com pels artistes que van i vénen i mostren els seus paisatges a les principals sales d’exposicions de Barcelona.

A finals dels anys deu, s’instal·len a viure a Olot de manera permanent, procedents de Barcelona, Francesc Vayreda i Ignasi Mallol, a banda d’Ivo Pascual, que ja feia un temps qui hi residia.

A Olot, Vayreda col·labora en diverses institucions i n’encapçala algunes, acompanyat en ocasions pels seus bons amics Josep Maria Capdevila, Josep Maria Garganta o Francesc Fontfreda. És present a l’Escola de Belles Arts de la ciutat, on dóna suport al seu bon amic Ivo Pascual, que és el director del centre des de 1915, i l’assessora. Vayreda s’implica també activament en política i forma part de la constitució de la Joventut Nacionalista, a l’agost de 1917, que es crea responent a un sentiment nacionalista i a un impuls de la cultura catalana i de les seves institucions creades per Prat de la Riba. L’any 1922 entra a l’Ajuntament d’Olot com a regidor dels nacionalistes fins que és detingut amb els seus companys d’Ajuntament a causa de la dictadura de Primo de Rivera.

PLENITUD I DAVALLADA

Les darreres obres de Francesc Vayreda perden en certa manera aquell esclat de vida que havia observat Francesc Pujols en les seves composicions a finals dels anys deu. Els rostres de les seves protagonistes posseeixen aquella tristesa suau, difícil de descriure, relacionada amb els problemes de salut que arrossegava el pintor, que es van agreujar amb el pas dels anys. Les figures femenines, que posseeixen encara la línia ben tibada, el dibuix minuciós, ens conviden a una reflexió profunda sobre el pas del temps, sobre allò que ens resta un cop hem viscut la plenitud de la vida, quan ens apropem a la maduresa de la nostra existència. Les dones que apareixen a les obres de Vayreda ens transmeten a través del seu cansament la crisi del mite de l’Arcàdia olotina, de l’espai idíl·lic i fèrtil per a la creació, on l’home és feliç. El pintor no amaga els defectes de les seves models i ens les presenta amb una mirada interior, tot mostrant-nos la malenconia dolça que les posseeix. Tots els crítics comparteixen la visió que Vayreda ha assolit plenament el seu estil, amb uns paisatges ben estructurats, construïts, amb un punt d’artificiositat, que ens conviden a endinsar-nos-hi.

La mort va sorprendre Francesc Vayreda preparant la seva gran antològica a la Sala Parés de Barcelona, que representava la seva plenitud artística i tancava el dolç cercle que havia iniciat juntament amb tota una generació d’artistes catalans que va rebre l’influx de l’impressionisme i de Cézanne. Aquesta generació es va sentir atreta per Itàlia i la cultura clàssica per arribar a desembocar en el que es va batejar com Noucentisme, i va fer encara un pas més cap al realisme màgic, present a tot Europa, del qual van ser partícips, entre altres pintors catalans, Joaquim Sunyer o Josep de Togores.

La mort de Francesc Vayreda va deixar Olot orfe d’un dels seus activistes culturals i la ciutat va perdre molt més que un pintor.